Ens fa la sensació que a Holanda sempre ha estat fàcil moure’s en bicicleta, que ho porten en el seu ADN i que sempre han existit vies ciclistes per a tot arreu.

Aquesta afirmació de l’imaginari col·lectiu justifica moltes vegades que aquí no es puguin aplicar segons quines mesures per fomentar la mobilitat en bicicleta, justificar per què fallen aquestes mesures quan s’apliquen, o justificar mesures poc efectives o fins i tot contradictòries com ara construir vies ciclistes estretes, poc pràctiques i perilloses i a sobre obligatòries. Com que aquí no tenim una cultura d’anar en bicicleta per a usos quotidians trobem normal que no acabin de funcionar les mesures que s’apliquen o que suposaria un cataclismes de grans dimensions aplicar segons quines mesures. 

Quan les mesures fallen el que passa realment en moltes situacions és que no s’han pensat bé o fallen perquè realment no es vol fomentar la mobilitat en bicicleta i el que es fa és simplement de cara a la galeria per rotllo del canvi climàtic i calmar els quatre que es mouen en bici (és lícit no voler fomentar la mobilitat en bicicleta, cadascú pot tenir les seves idees, però vendre fum potser no és tan lícit) Algunes mesures interessants no s’apliquen pels mateixos motius: fa por perquè tothom anirà a linxar l’ajuntament o es generarà un caos brutal que obrirà un forat negre o perquè realment no interessa.

Doncs bé, dit això, a Holanda fa uns quants anys no era tan fàcil moure’s en bicicleta, però van apostar per un canvi (però van apostar-hi de veritat, no només a base de pintar ratlles per aquí i per allà) i se’n van sortir. Així que els imaginaris col·lectius es poden canviar i els models de mobilitat urbana i interurbana també.

Aquí us deixem un vídeo i un enllaç sobre el tema:

(Visited 101 times, 1 visits today)