Són moltes les veus que critiquen les inversions en infraestructura ciclista. Es queixen d’haver d’ajudar un determinat lobby. Aquest article demostra que, al contrari, som els ciclistes urbans els que estem subvencionant a qui té un cotxe. Hi ha, en realitat, un veritable dèficit fiscal, un espoli. L’AUTOMÒBIL ENS ROBA. El mercat dels cotxes és un mercat intervingut, la qual cosa vol dir que no es paga el preu real sinó molt menys.

Cada any, l’estat espanyol subvenciona la indústria de l’automòbil. L’auditoria Deloite va calcular el 2010 que la quantia aquell any de crisi va ser de 5168 milions d’euros. Si tenim en compte el número de treballadors que hi havia aquell any, això ens dóna que cadascun d’ells va donar 300 euros a aquesta indústria. El pla PIVE, fins al 2015, ha suposat uns 900 milions d’euros més de subvenció.

Hi ha qui defensa això pel manteniment de llocs de treball. Però: i per què aquests i no uns altres? Per què l’automòbil i no els sellons? Per què no les petites i mitjanes empreses en comptes de les grans companyies? O millor encara: per què no usem aquests diners per pagar el deute? O millor encara: per què no aprofitem aquests diners per reduir l’impost del pa?

A més a més, hem de tenir en compte les externalitats, i és aquí on la despesa sí que es dispara. Les externalitats són totes aquestes despeses que una persona produeix i que no estan incloses en el preu de comprar un cotxe.

Una d’aquestes externalitats és l’ús de l’espai públic. A Barcelona mateix, per exemple, la cinquena part dels desplaçaments, que són els fets en cotxe, ocupa dues terceres parts de l’espai públic (no tinc dades per Lleida). L’espai ocupat per un cotxe aparcat és un espai que no podem gaudir les persones, un espai on ja no hi haurà un parc, on ja no hi haurà una plaça, i que, pel gaudi d’un, paguem entre tots. I això són diners. Si no, pregunteu a quant va el metre quadrat. I aquesta arrogància dels propietaris de cotxes, que s’atribueixen l’espai de tots, la paga tothom.

Aquest espai ocupat pels automòbils, per si fos poc, està asfaltat, i hi ha semàfors i diverses senyalitzacions (per no parlar dels radars i els policies necessaris per fer complir les normes) que costen diners. És més: el desgast produït per un vianant o un ciclista és negligible, no així el d’un cotxe o un camió. La construcció i manteniment d’infraestructures per a vehicles amb motor comporta uns costos molt més elevats que els de la infraestructura per vianants i bicicletes. I ja que hi som posats, hi afegiré això: segons Heidi Garrett-Peltier, mentre que la infraestructura pels cotxes crea 7 llocs de treball per milió de dòlars invertits, la dedicada als ciclistes en crea 14 per milió. Així doncs, si del que es tracta és de fer mesures keynesianes, s’hauria d’invertir en infraestructura ciclista, molt més intensiva en mà d’obra i, per tant, més rendible socialment.

Hi ha, també, uns costos relacionats amb la salut. No només els accidents (que no acostumen a ser greus quan no hi intervé un vehicle amb motor), sinó també els respiratoris i al·lèrgics causats per la contaminació, així com l’obesitat i la diabetis causades en part pel sedentarisme.

Per no parlar de la contaminació acústica. Què curiós, oi, que les classes altes que van a tot arreu en cotxe s’hagin allunyat a la perifèria de les ciutats, deixant-nos el centre sorollós i contaminat? En subvencionar els cotxes que utilitzen, els estem pagant la caseta als afores.

Finalment, tots paguem les conseqüències de subvencionar, amb la compra de petroli, estats criminals que financen moltes de les guerres i el terrorisme actuals.

Un estudi realitzat a Copenhaguen va demostrar que cada quilòmetre que es fa en cotxe costa sis vegades més a la ciutat que cada km fet en bicicleta. En concret, cada quilòmetre fet amb cotxe costava 50 cèntims d’euro a la ciutat, mentre que cada quilòmetre en bicicleta costava 8 cèntims. I s’ha de dir que, a Copenhaguen, s’han invertit molts més diners que aquí en infraestructura ciclista. Si fins i tot hi ha un pont només per a bicicletes!

Ara bé: per què la major part de les persones no ho veuen, això, i es queixen d’una mesura tan clara d’austeritat i estalvi com és la inversió en infraestructura ciclista? La resposta és evident: perquè els preus no reflecteixen els costos reals. Heu de tenir present que, en un país com Dinamarca, hi ha un 190% d’impost a la compra d’un cotxe. I per què? Està clar: un cotxe surt molt car a la societat.

Què proposo? Que el mercat deixi d’estar subvencionat amb una socialització dels costos que ajuda a un grup determinat i reflecteixi el preu real. Com? És fàcil: que la compra d’un cotxe, o de la benzina, reflecteixin de debò el preu que paguem entre tots (externalitats incloses), com passa a Dinamarca. Ara hi ha una socialització de les pèrdues, però els guanys se’ls queden només uns pocs.

Car and money. Concept for buying renting insurance fuel service and repair costs

Car and money. Concept for buying renting insurance fuel service and repair costs

(Visited 115 times, 1 visits today)