El missatge ha d’anar a parar als automovilistes per aportar el major factor de perill: comparteix el carrer, cuida el més vulnerable (perquè res el protegeix, ni un casc, ni una armadura d’1 tona). L’únic que el protegeix ets tu. I frena. Sempre frena.

Els vianants irresponsables, els vianants babaus, els vianants distrets… són un invent de la dècada dels 1920. Aquest invent conceptual sorgeix als Estats Units a partir de l’arribada massiva (el 1913) del Ford model T a les ciutats nord-americanes. La gent se’n comença a adonar que, a partir de la nostra idea de desenvolupament basat en el vehicle motoritzat, molts nens comencen a morir atropellats als carrers.

Per resumir la història: la gent estava horroritzada de que preferíssim sacrificar les vides dels més vulnerables justificant el desenvolupament. És a dir, el déu Moloc modern (el déu assassí de nens dels fenicis).

Gent aixecant-se en contra de l’automòbil i dient: no, no volem aquest desenvolupament que mata. Gràcies al cotxe generem llavors un tipus de mort que abans no existia: la mort per sinistre vial.

El clamor és imparable i la gent comença a organitzar-se: no volen més cotxes als carrers. És a Cincinatti el 1923 quan quaranta mil veïns signen per treure els cotxes dels seus barris.

La gent s’estava organitzant per treure l’automòbil dels seus carrers en nom de la vida!

Però la vida, és clar, no funciona així. Gràcies a l’aparell mateix (el de l’Estat juntament amb les ambicioses constructores de cotxes i grans plans de màrqueting), es reprèn una paraula que ja s’usava des d’abans però no en el mateix sentit: jaywalker. El jaywalker és una persona que ve del poble o del camp a la ciutat i queda meravellat i bocabadat pel que allà hi veu. El jaywalker es solia associar a la ignorància i servia per ridiculitzar al “de poble”.

Com moltes coses en les lluites de poder, el ridiculitzar alguna cosa serveix com a mecanisme de control. Aquestes pràctiques solen ser discriminatòries i les pateixen grups discriminats (afroamericans, indígenes, dones… el que sigui). La indústria del màrqueting ho sap i recorre a aquest mecanisme i reprèn la paraula per donar-hi aquest significat de caminant distret, al que no s’hi fixa per on va, al que es creua per on van els cotxes.

Ningú vol ser un ximple i rebre burles per ser un jaywalker. L’aparell ho va saber fer perfectament. L’intel·ligent és respectar als cotxes, no creuar-se per on em queda més a prop o em resulta més fàcil creuar. Tot en nom del desenvolupament, en cas contrari, no ets molt llest.

Per conèixer la història completa poden escoltar aquest podcast de menys de 20 minuts (en anglès).

És probable que la idea arribi ja mastegada a Mèxic i que, juntament amb la venda de cotxes, ja entenguéssim que els vianants no podien creuar-se o caminar distrets o, del contrari, serien titllats d’ignorants i irresponsables (i també de “pobres” i “fotuts”. Recordem que a Mèxic tenir un cotxe implica alguna cosa desitjable i aspiracional perquè et col·loca més amunt en l’escala social).

Per què no hem de multar les persones que caminen?

  1.  Perquè caminar és una cosa desitjable, una cosa que ens convé que succeeixi a les ciutats. Perquè disminuir l’ús del cotxe és una meta i ho és perquè les nostres ciutats congestionades ja no poden més: estrès, contaminació, falta d’espai, sinistres vials, sedentarisme, disminució en la qualitat de vida. Volem més caminants. Donar a la gent incentius per a caminar inclou no multar-los ni ridiculitzar-los per fer-ho.
  2. Perquè donar aquests incentius inclou que la caminada sigui quelcom que es gaudeixi. És a dir, que puguem caminar mentre escoltem música, que mentre caminem revisem Facebook o enviem missatges. Caminar ha de ser quelcom que es gaudeixi. I llavors hem de proveir els mecanismes per a que aquest caminar sigui també segur.
  3. Perquè els nens són exclusivament caminants. És a dir, és impossible que un nen condueixi un cotxe. Tots els nens són caminants. A Mèxic més del 60% dels nens van a l’escola caminant (i un gran percentatge d’aquests viu en situació de pobresa, això els fa caminar cap a l’escola). Nens que com que són nens tendeixen a fer tot el que fan els nens: juguen, corren, es distreuen. Són nens! S’ha de cuidar als nostres nens i permetre’ls ser nens i assegurar-los el seu dret a la ciutat.
  4. Perquè els adults majors són quasi exclusivament caminants. Ser un adult major significa que moltes de les teves capacitats es veuen disminuïdes: la vista, l’oïda. Ser adult major significa caminar a una velocitat menor que el vianant de jove o mitjana edat (aquí aquest interessant PDF amb informació sobre velocitats de caminants des de la revista Tráfico de la DGT). Ser un vianant adult major significa que volen caminar menys per arribar d’un punt A a un punt B perquè es cansen. No els ho estem deixant gens fàcil quan els nostres passos de zebra són tan llargs i volem obligar-los a creuar exclusivament per les voreres. Tenim un assumpte pendent amb les persones majors. Les ciutats han de deixar de violentar-los d’aquesta manera. A Mèxic hi ha més de deu milions de persones grans: les ciutats també són per a ells.
  5. Perquè les persones amb discapacitat també són vianants. En la seva majoria, aquestes persones estan condemnades a no sortir de casa. A Mèxic hi ha més de cinc milions de persones amb discapacitat i, podem inferir gràcies a les dades existents, que un molt baix percentatge d’elles té un cotxe (ja que un gran percentatge d’aquestes persones pertanyen als decils més baixos de la població, és a dir, viuen en situació de pobresa i, estadísticament, són els decils més alts els qui posseeixen automòbils). Aplica la mateixa lògica que amb els vianants adults majors: deixar-los els creuaments fàcil, posar més creuaments vianants i cada cop més a prop l’un de l’altre, temps semafòrics més amples (perquè no és el mateix la velocitat d’un vianant sense discapacitat que amb alguna discapacitat). Al cap i a la fi, que  en lloc de multar-los hem de canviar el carrer i fer-lo incloent per ells. La ciutat és de tothom i per a tothom.
  6. Perquè no és el mateix un automòbil que un vianant/caminant. Les persones que caminen pesen des dels 3 kg fins als 120 (o més) i arriben a una velocitat d’entre 4 i 5 quilòmetres per hora (menys si són nens o ancians). Els automòbils pesen més d’una tona (depenent del tipus de vehicle poden pesar molt més) i arriben a velocitats de fins a 200 km/h (o més). No és el mateix ni poden causar el mateix dany. És per això que el nostre missatge de multes no pot anar al més vulnerable: ha d’anar al que aporta major perill i al que pot matar donades les seves condicions físiques. Els automobilistes han de comprendre la gran responsabilitat que implica conduir un automòbil: que es pot creuar un nen o un ancià o una persona amb discapacitat o algú distret i que hem de frenar i cuidar aquesta persona. La vida és prioritat.

El missatge ha d’anar als automobilistes per aportar el major factor de perill: comparteix el carrer, cuida al més vulnerable (perquè res el protegeix, ni un casc, ni una armadura d’1 tona. L’únic que el protegeix ets tu), frena, sempre frena: mou-te a velocitats a les que hi puguis veure el que passa al teu voltant i aleshores puguis frenar. La vida sempre va primer. L’únic que cuida als vianants nens, adults majors, amb discapacitat, distrets, gaudidors, enamorats, els que tenen un mal dia… ETS TU.

Apuntem a ser com els suecs que en el seu casc antic han col·locat aquests senyals que adverteixen a automobilistes sobre vianants distrets (o, més aviat, sobre vianants gaudint la seva connectivitat per internet).

Ens vam inventar els vianants distrets en nom del desenvolupament, però la vida sempre va davant. Cuidem als vianants.

 

Aquest article és una traducció i adaptació d’aquest altre publicat a Animal Político per Dana Corres.

(Visited 66 times, 1 visits today)