Avui volem compartir amb vosaltres aquest text del Ramon Llanes. És pare i professor, i fa molts anys que va en bici per Lleida. De segur que l’heu vist amb la seva plegable pel carrer, de camí a l’institut o amb els seus fills.

francesco-tonucci7

Si per als adults les condicions per desplaçar-se en bicicleta per Lleida ja són precàries, imagineu com pot ser per als infants. Us asseguro que és una autèntica gimcana!

Tots els nens i nenes tenen una bici a casa i, malgrat tots els avenços en joguines tecnològiques, encara avui no hi ha regal més celebrat per un infant que una bicicleta. Un cop la tenen, sempre estan motivats per anar-hi ja que és el primer vehicle que els permet desplaçar-se amb rapidesa i, a més a més, és divertit! Cal aprofitar-ho… però quan? on?… Durant els caps de setmana és freqüent veure famílies senceres passejant (tots perfectament equipats!) amb les bicis pels camins de l’horta o per la canalització però… per què el dilluns totes aquestes bicis es queden al traster, al balcó o al pàrquing? No penseu que molts nens i nenes podrien anar a l’escola amb bicicleta si realment es donessin les condicions per fer-ho? No se’n podria incentivar el seu ús?

francesco-tonucci-2

Ja ho sé, hi ha molts problemes: pocs carrils bici segurs, mal connectats, deficiències greus en el seu manteniment, cruïlles perillosíssimes, conductors/es poc sensibilitzats, vianants desconfiats… Jo mateix tinc moments de tot durant el dia, des de frustració per l’immobilisme urbanístic de La Paeria fins a ràbia continguda pel comportament d’alguns conductors/es… però, malgrat tot, val la pena l’esforç i per això, pares i mares, us vull animar a desplaçar-vos per Lleida en bici amb els vostres fills sempre què pugueu.  Podem fer-ho, hi tenim dret i ens hem de fer visibles si realment volem canviar les coses. Hem de reclamar millores en l’espai urbà i en les normatives legals perquè Lleida deixi de ser la ventafocs del país en matèria de mobilitat i se situï on realment és mereix la seva gent, tal com fan moltes altres ciutats mitjanes ja no només del nord d’Europa sinó també de l’Estat.

 

II

Perquè no plantegem la situació a l’inrevés?  Mirem els avantatges de la bici en relació amb el transport privat: penseu en les hores perdudes que passeu al cotxe per fer desplaçaments curts ja sigui per dur els nens a l’escola o a les activitats extraescolars. I els problemes per aparcar? (no us enganyeu, mai hi haurà prou aparcament suficient) i els nervis i els maldecaps? i els diners perduts en pàrquings, desgast del cotxe i combustible? i les emissions i la contaminació acústica què això provoca?

francesco-tonucci3

Cada dia veig cues i dobles files realment perilloses amb canalla que puja i baixa dels cotxes dels pares per anar a l’escola, o a anglès, o a música, o a fer esport…  mentre els pocs que anem amb bici, tardem el mateix (o menys) temps en arribar i, a sobre, aparquem tranquil·lament al davant (en aparcaments sí que hem avançat una mica, tot s’ha de dir…). Entenc que hi ha desplaçaments llargs i que els pares puguin necessitar alguns cops el cotxe però, us imagineu que tots els nens i nens que poguessin es desplacessin en bici?

francesco-tonucci2

Després de l’experiència de molts anys d’anar en bici per Lleida amb els meus fills us voldria fer algunes reflexions i, si em permeteu, donar alguns petits consells què a mi m’han funcionat:

 

III

-A quina edat? No es pot establir una edat exacta però, curiosament, la majoria de nens i nenes a partir de quan caminen tenen alguna joguina tipus bici/moto sense pedals amb què ja gaudeixen del fet de desplaçar-se més ràpidament que només amb les seves cames! Jo sóc molt partidari de començar amb una bici sense pedals perquè després, a partir dels 3-4 anys, els nostres fills ja poden fer el salt a la bici normal, sense “rodetes”!  Amb aquesta bicicleta ja tenen adquirit el sentit de l’equilibri que alguns infants perden amb les rodetes i que fa que el procés sigui una mica més llarg.

Molts pares i mares ja porten els seus fills amb cadiretes a la pròpia bici i, per tant, els nadons ja saben –i normalment els agrada molt- què és anar amb nosaltres damunt de dues rodes. A partir d’una certa edat, doncs, es tracta d’anar fent el pas progressivament a què vagin ells amb el seu vehicle. Si són petits també podem anar a peu al seu costat i actualment també (encara què és un tema confús…) hi ha alguns autobusos que permeten pujar la bici. La cadireta és un complement fantàstic quan són bebès i pot ser molt útil també quan es fan grans per combinar-ho amb la seva pròpia bici (per a trajectes molt curts, per quan estan cansats etc…). Avui també hi ha molts complements tipus remolcs que, al meu entendre, no són adequats per a la nostra ciutat, al marge de les excursions que puguem fer en el nostre temps d’oci, però no els veig pràctics per a la vida diària. Tot plegat ha d’esdevenir una rutina senzilla i ha de ser ràpid: el casc, quatre complements (motxilla, llums, cadenat…) i a pedalar!

 

-Per circular per la ciutat és imprescindible que els nens tinguin la bici en condicions, especialment els frens!  Molts cops descuidem revisar les seves bicicletes amb l’excusa… per quatre dies l’any que la utilitzem! Jo mateix he ajudat molts cops a inflar rodes, tensar frens, pujar seients… i qualsevol de nosaltres també ho pot fer o, sinó, hi ha molts bons professionals a Lleida que amb poca estona (i diners) us deixaran la bici en condicions.  A vegades els frens de les bicis infantils són molt durs i cal trobar el punt just perquè puguin frenar amb facilitat, perquè és molt important que, si convé, puguin frenar de cop. Cal anar ajustant tots els elements al creixement de l’infant i anar canviant de bici però… no cal córrer en això; millor més petita perquè la dominen millor a què els vagi massa gran (error freqüent: així li durarà més!) i els doni inseguretat. Hem de vigilar amb l’altura del seient (millor una mica baix) i regular elements com la potència, les manetes o el seient per adaptar-ho al nostre fill o filla i que vagin còmodes. Cal que puguin tocar de peus a terra ràpid i no caiguin.

francesco-tonucci-1

Jo he fet tota mena de jocs amb els meus fills per tal que tinguin els recursos suficients per reaccionar davant de les dificultats que s’aniran trobant: baixar una vorera, dominar els dos frens, frenar en sec, saber anar molt lentament, preveure els canvis de velocitat, circular per un lloc estret, girs molt tancats etc… Per exemple, un joc divertit és fer que et segueixin i facin el que fas tu, cosa que es pot practicar en qualsevol parc de la ciutat (parar-frenar, pujar-baixar petits obstacles, seguir línies rectes, quedar-se quiet uns segons, fer eslàloms amb els arbres i corbes molt tancades…) També cal tenir present que per ciutat ells tendiran a seguir exactament la mateixa traçada que nosaltres i cal vigilar a no fer res que ells no puguin fer perquè ho voldran provar segur!

És important també que dominin totes les funcions bàsiques: canviar de marxa, frenar, tocar el timbre etc… sense haver de mirar-se les mans per, així, no perdre mai de vista el que tenen davant. Un petit truc per evitar que no corrin més de compte -si no ens donen encara prou confiança- pot ser afluixar una mica la pressió dels neumàtics.

 

-Pel que fa al material, a més del casc, veig imprescindible portar un timbre per fer-nos sentir davant dels vianants.  Pot ser útil instal·lar un portaequipatge i, si es vol, un mirallet. No cal dir que s’ha de tenir un bon cadenat per lligar-la! Jo les lligo amb el meu i així és més pràctic. També recomano cadenats amb combinació perquè ja en tenim massa de claus i és més simple! Si ens desplacem al final de la tarda –especialment a l’hivern- és necessari dur llums darrere i davant per fer-nos visibles (avui dia hi ha tot tipus de llums, reflectants i catadiòptrics que podem portar a la bici, a la roba, a la motxilla…). No cal dir que no podem deixar cap complement a la bicicleta (tipus manxes, llums…) i no us preocupeu per dur material per a les punxades perquè –no en pregunteu l’explicació– els nens pràcticament no punxen mai! Serà pel pes?

 

-Si la bici té pinyons sempre és millor una marxa més curta perquè això els facilita un major domini de la bici. Això és important, per exemple, per arrancar ràpid als semàfors i/o als passos de zebra ja que aquest és un dels moments en els quals cal vigilar més. Si hi ha vehicles que no paren per als vianants, encara menys ho faran per a les bicicletes! A més, cal controlar els vehicles que ens vénen pels carrers laterals amb el semàfor grog intermitent i  vigilar especialment quan creuem un pas de zebra sense aturar-nos abans (els cotxes poden visualitzar-nos si estem parats davant del semàfor però no poden controlar si als carrers laterals hi ha bicis en moviment que poden acabar travessant el carrer). Cal tenir paciència, sempre. No es pot forçar la marxa per creuar un pas de zebra i he comprovat que els moments de més perill són quan el semàfor està a punt de canviar i tothom es posa més nerviós! Als nens es costa sempre una mica més de reaccionar i pot passar que nosaltres ja haguem creuat el carrer i que ells encara siguin al mig!  Cal, doncs, respectar escrupolosament els semàfors (de més grans també seran conductors). Amb la nostra major envergadura i visibilitat, podem protegir-los tot indicant als cotxes que portem un/s infant/s al darrere. Funciona mirar la cara del conductor/a quan el cotxe és a prop per detectar si té intenció de frenar, per crear complicitats (molts dels conductors també tenen fills) i no us refieu mai quan ens cedeixen el pas perquè pot haver-hi altres cotxes que no se n’adonin.

 

-Per tant, quan circulem amb nens, MAI, mai podem baixar la guàrdia. En funció del trajecte i el lloc ens situarem davant per marcar el camí o darrere quan són més petits. És molt important informar-los en tot moment i amb temps suficient per on circularem i què farem. No hem de perdre ni la referència visual ni l’auditiva perquè han de poder sentir perfectament qualsevol indicació que els haguem de donar. Abans d’un canvi de direcció, per exemple, ells han de saber-ho amb antelació per preparar-se: reduir la marxa, frenar suaument i negociar correctament la direcció del manillar.

-Cal anar una mica separats. Molts cops les caigudes són precisament entre bicicletes i no amb el mobiliari urbà o amb els vianants. Cal vigilar amb els manillars quan anem en paral·lel.  Si la calçada és segura i els infants ja són prou hàbils també hem d’anar-hi sempre que puguem. Al BACC diem que els carrils bici no haurien d’anar sempre per damunt de les voreres i també hem de preparar els joves per al dia en què hauran de “baixar” a l’asfalt. Cal que coneguin mínimament com s’han de senyalitzar els canvis de direcció i hem de planificar molt bé els desplaçaments per tal de trobar la ruta més segura (que passi per un parc, que agafi una vorera molt ampla, un fragment de carril bici, una zona 30 etc..) encara que sigui més llarga. També és divertit que ells ajudin a marcar una mica la ruta, així aconseguim que coneguin millor la ciutat i que aprenguin a orientar-se.

francesco-tonucci1

-Els infants poden ser molt hàbils amb la bici i… alguns cops es confien. Als adults ens toca també frenar-los, recordar-los contínuament els perills bàsics perquè els vagin automatitzant i, sobretot, que aprenguin a respectar els vianants. Que els quedi clar que anar per la ciutat no és anar d’excursió per la muntanya. Malauradament – i esperem que només de moment…- a Lleida ens toca anar per les voreres molta part del temps quan anem amb nens i això pot portar petits problemes. Vigileu amb les portes dels vehicles aturats, aneu a poc a poc i si us trobeu la Urbana o algú que us recrimina aquest fet digueu-los si ells anirien amb els seus fills/es per la calçada en alguns carrers de Lleida! No saben què dir…  Jo com a adult no tinc cap por d’anar sempre “per baix” i així ho faig majoritàriament però fins que no hi hagi els canvis urbanístics necessaris i de mentalitat això no ho podem fer amb els nostres infants.

 

-Mai ens ha de fer mandra baixar i convertir-nos en un vianant més i, sobretot, no podem jugar a esquivar persones! Cal tenir present que hi ha poca empatia encara entre ciclistes i vianants i que és vital aconseguir la complicitat de les persones que caminen per la ciutat perquè els dos, vianant i ciclista, tenim l’objectiu comú d’una ciutat més amable i saludable. Tots sabem que hi ha joves ciclistes inconscients que van a tota velocitat per les voreres i com a adults també podem anar fent una mica de pedagogia sempre que puguem per evitar-ho. Cal dir un cop més que una bona xarxa de carrils bicis també ajudaria…

De fet, no cal ser una persona massa observadora per veure que cada cop hi ha més bicicletes a Lleida (de totes les edats però ara hi ha molt més jovent) i que és precisament la manca de previsió per part de l’administració el que provoca que tothom es busqui la vida. I, com en tots els àmbits, també tenim alguns ciclistes incívics que ens donen mala imatge. Cal lluitar, doncs, contra les simplificacions/generalitzacions (penso amb els mitjans de comunicació també) i deixar de pensar amb els tòpics de si la bici és d’esquerres, de quatre hippies o de gent sense recursos… i, per tant, un mitjà de transport de segona i provisional… fins que puguem aconseguir un vehicle motoritzat! Precisament si els nostres fills i filles van amb nosaltres amb bicicleta per la ciutat això serà la millor garantia perquè demà siguin vianants, ciclistes i conductors responsables i cívics!

 

IV

Arribats a aquest punt potser algú de vosaltres pot pensar que tot plegat és perillós i complicat. Sí, malauradament en part és cert, però, com sempre, en el fons només són indicacions de sentit comú que ja apliquem tots els pares i mares de manera natural. Des de la nostra experiència, des d’En bici per Lleida – BACC només hem volgut repassar-ho d’una manera més sistemàtica per tal d’animar-vos a gaudir de la bici amb els vostres fills també per la ciutat i entre setmana. També us animem a visitar el web del BACC per llegir més consells i recomanacions i us encoratgem a contractar també les assegurances familiars que ens proposen ja que ens poden donar més tranquil·litat.

En altres països tot això és molt més habitual que aquí i fins i tot no cal haver viatjat per veure-ho perquè la xarxa és plena de vídeos i imatges de famílies amb bici per les ciutats. Diu el gran pedagog Francesco Tonucci -autor de projectes tan fascinants com “La ciutat dels nens”- que hem expulsat els infants de les nostres ciutats i que les hem convertit en un lloc hostil i perillós per a ells (i nosaltres) per culpa d’unes polítiques de mobilitat que afavoreixen que els nostres carrers esdevinguin autèntiques carreteres per al transport motoritzat i majoritàriament privat. Per a pensar-hi!

francesco-tonucci4

Què esperem per recuperar la ciutat per als nostres fills i filles?

Ramon Llanes

(Visited 125 times, 1 visits today)