He descobert un webcomic molt interessant: Yehuda Moon. El Yehuda i el Joe tenen una botiga de bicis. Pel que he entès, la van agafar després que el propietari (que se’ls apareix com a fantasma) fos mort per un cotxe que es va donar a la fuga. Entre el fantasma, que erra en bicicleta a la recerca de qui el va occir, la Thistle, una mare que es compra una bici de càrrega per dur la nena a l’escola i anar a comprar i que acaba treballant a la botiga, i els shakers  que fan els quadres de les bicis que munta la botiga, es crea tota una trama d’allò més enganxosa, amb ciclistes ninja i inspectors que persegueixen el Yehuda inclosos.

El que m’interessa ara, però, és parlar-vos dels dos personatges principals: el Yehuda i el Joe. Representen les dues cultures del ciclisme. El Yehuda és un partisà de la bici com a transport diari (plogui o nevi o faci vent), un idealista que creu que les bicis canviaran el món. Li agrada tot allò antic, vesteix sempre un jersei de llana, menysprea l’eficiència, i és activista fins al punt de pintar carrils bici i instal·lar aparcaments de bicicletes il·legals; per la seva banda, el Joe és el ciclista per esport, el meravellen les novetats, la lleugeresa dels quadres de carboni i la velocitat, i a la que fa una mica de mal temps o li fa mandra va en cotxe a la botiga. Cal admetre que no és un personatge tan ben treballat com el Yehuda, qui, al capdavall, és l’ànima del còmic. dos amics gran tira dos amics Jo, això, sempre ho he dit: en bicicleta hi ha dues cultures: la dels “militants” i la dels esportistes. Suposo que, com sempre, hi ha qui és als dos bàndols. Que quedi clar: no parlo de la gent que té una bici al traster, sinó dels que la usem com a mínim dos dies a la setmana (també a l’hivern). Jo, per exemple, sóc un ciclista militant com el Yehuda: duc una bici de bambú que m’he fet jo, no tinc mai pressa, prefereixo dur moltes coses a estalviar pes, faig turisme amb bicicleta… De vegades he sortit d’excursió amb un ciclista esportiu i què voleu, no hi havia feeling, no hi havia química… i no ha tornat mai més (suposo que no serveixo com a proselitista). Ells volen sempre anar ràpid, sempre volen avançar-se com per guanyar (de fet el Joe ho fa bastantes vegades al còmic) i jo, en canvi, vull filosofar, veure el paisatge i parar-me a cada mirador i a cada ermita. Aquesta tira mostra el perquè del nostre divorci: ser “més ràpid que” és quelcom buit (hollow) quan l’altre ni tan sols no s’ajup per tallar el vent i mirar d’impedir que l’avancis: hollow victory Fa uns anys, en veure una etapa del tour per TVE (era l’època en que els ciclistes espanyols ho guanyaven tot) els presentadors, que no dubto que eren gent que de debò estimava la bicicleta, es felicitaven pel bon estat de salut d’aquest esport a Espanya i, com a bons periodistes televisius, es mostraven preocupats pel mal estat que tenia a França. Però quan jo vaig visitar aquest darrer país hi vaig veure moltes vies verdes, i ciclistes i cicloturistes per tot arreu. El mateix podríem dir d’Holanda o Dinamarca, països que si bé no donen campions mundials des de fa anys, tenen la meitat de la població de les seves capitals entre els ciclistes militants. I això em va fer pensar molt. En vaig treure algunes conclusions:

  1. Que aquesta afirmació que sentim sovint, que hi ha països on hi ha molt bons futbolistes perquè els nens juguen al carrer des de petits, potser no sigui vertadera, si ho comparem amb el que passa amb el ciclisme, sinó que els millors països en l’esport de competició són els que hi dediquen més recursos. Al segle XXI, què voleu, són països com Espanya o Itàlia els millors en el futbol i en les bicicletes, ja no el Brasil o Holanda. I la veritat: cada cop veig menys nens en bici o amb una pilota pels carrers (i més en equips federats).
  2. Que els països més avançats, en comptes de dedicar els recursos a competir, els han dedicat a facilitar la vida de la gent. No només pel que fa a la vida diària dels ciclistes, sinó també mitjançant la creació d’espais destinats al lleure. En aquest sentit, crec que qui ha involucionat és Espanya, no França.
  3. Que, a jutjar per l’orgull que creen les glòries esportives als països mediocres, serà ben difícil de canviar aquesta mentalitat. I que ja em puc acostumar a que, quan ho intenti, em responguin el mateix que al Yehuda (el vellet és el fantasma del taller de bicis):

ciclofeixista

(Visited 57 times, 1 visits today)