Ja els romans es van adonar que el trànsit era un problema. Juli César va decretar que pel centre de Roma només hi podrien circular determinats vehicles, naturalment de les classes altes, entre les sis del matí i les quatre de la tarda. L’emperador Claudi, l’any 50, va estendre el control a altres ciutats. 80 anys després, Marc Aureli mantenia la mesura (més informació a M. G. Lay: Ways of the World: A History of the World’s Roads and of the Vehicles That Used Them). Podem imaginar que, si van prendre aquestes mesures, els problemes devien de ser enormes. Però comparem-los amb la situació actual: avui dia, cada madrileny pateix 33 hores d’embussos cada any. Els barcelonins no es queden massa enrere: 31 hores per cap. Pel que fa a la gent de fora de Barcelona, és a dir, els que viuen a l’AMB però van a treballar a la ciutat, les cues de trànsit en hora punta els costen fins a 690 euros i 75 hores anuals a cada usuari. A nivell català, segons la mateixa font,  “la congestió representa 105 hores al dia de temps perdut, que equival a 26,2 milions d’hores perdudes a l’any. Això representa cada any es perden 384 milions d’euros, que equival al 0,3% del PIB a Catalunya”. INRIX, Inc., una empresa que es dedica a oferir informació en temps real de l’estat del trànsit a nivell internacional, ha calculat que el cost combinat dels embusos d’Europa i dels Estats Units pujarà fins als 293.000 milions de dòlars el 2030. Ha estat per mirar de resoldre aquest problema que ciutats com Londres apliquen la Tarifa de Congestió o Congestion Charge, un peatge que s’aplica a determinats vehicles.

Què són, però, les tarifes de congestió? Es tracta d’un mecanisme de mercat. En hores punta, les externalitats negatives de l’ús de vehicles com el cotxe augmenten molt. Per corregir això, s’aplica una mena d’impostos que s’anomena impostos pigouvians. La teoria diu que, d’aquesta manera, els conductors no només pagaran pels costos socials que provoquen, sinó que també s’adonaran del mal que es fan entre ells i buscaran bens substitutius, com poden ser la bicicleta o el transport públic. Té un punt en contra: afecta més als menys rics que als més rics. Però és cert que, on s’aplica, la velocitat de circulació augmenta i es redueixen els embussos. Per no parlar, és clar, de la contaminació i probablement els accidents que es deuen d’evitar. L’any 2012 s’havia notat un increment de la velocitat mitjana per Londres d’un 37% i una reducció dels embusos d’un 40%. S’ha de dir que, a la vegada, es van introduir altres millores en la mobilitat, així com un sistema públic de bicicletes. Aquí en Boris Johnson, antic alcalde de Londres  i ídol dels biciactivistes conservadors, en una parada de les allà conegudes com Boris-bikes:

boris-bike_2503367b

A la imatge següent podem veure com, el fet de desplaçar-se en cotxe, fa que cada persona sigui responsable d’ocupar molt espai dels ciutadans:

arrogància de l'espai

Una altra opció, que és la que actualment es proposa a Barcelona, consisteix en restringir la circulació en moltes zones. En aquest sentit, trobo molt interessant la idea de les superilles: es tractaria, per entendre’ns, de crear grans zones pacificades, de l’estil del que ara és Gràcia, amb vies ràpides entre elles. Això, a més a més dels projectes d’expansió del metro i del tram, farà que cada cop més gent abandoni el cotxe i es passi a la bicicleta i al transport públic.

 

Font principal d’informació:

http://blogs.elpais.com/love-bicis/2012/05/cu%C3%A1nto-cuesta-un-atasco.html

(Visited 51 times, 1 visits today)