En Francesc Pané (Les Borges Blanques, 1955) és el pioner en l’ús de la bici a Lleida i de la implantació dels primers carrils bici a la ciutat ara fa 20 anys. Una iniciativa valenta que en el seu moment no es va entendre i que malauradament encara no hem acabat de resoldre. Si avui tenim -encara que deficitàriament- una mínima infraestructura ciclista és perquè en Francesc, quasi en solitari, va començar a remoure i plantejar aquest tema a Lleida.

Persona fascinant i polièdrica, ja sigui des del sindicalisme, l’oposició, el govern municipal o com a diputat al Parlament ha deixat la seva empremta en la ciutat en molts àmbits, sobretot: social, mediambiental i educatiu (per exemple va ser el creador de l’Institut Municipal d’Educació). Des del grup En bici per Lleida – BACC hem volgut recordar amb ell com van ser aquells inicis i com veu la situació actual de la mobilitat a Lleida.

 

Cafeteria 1800. Dijous 2 de març de 2017. 19 – 21 hores

 

  1. Per situar-nos, explica’ns primer breument quan i com vas entrar a formar part del govern de La Paeria?

L’any 1995 vaig resultar elegit regidor, l’únic de la llista d’ICV. L’any següent, el 1996 vaig entrar a formar part del Govern bipartit (PSC-ICV) amb la finalitat d’estabilitzar la majoria governamental i impulsar polítiques mediambientals, culturals, educatives i d’ordre social a Lleida. Jo completava la majoria d’aquell Govern i em fou possible de dur una intensa activitat en aquelles matèries a què m’he referit.

 

  1. Un cop vas ser regidor, com va ser el procés de creació dels primers carrils bici a Lleida? Quina era la teva idea sobre com havia de ser la mobilitat en bicicleta llavors?

Un dels compromisos pels quals ICV arrodonia la majoria en el Govern era el de dissenyar una estructura bàsica del vial per a bicicletes. Havia de formar -aquesta estructura bàsica- una creu: nord-sud i est-oest, a partir de la qual es desplegarien els ramals complementaris fins a la consecució d’una xarxa connectada i prou eficaç per fer possible l’ús segur i autònom de la bicicleta. L’any 1997, el disseny inicial ja estava fet sobre els plànols i van iniciar-se els primers quilòmetres efectius de vial-bici. La prioritat era donar servei als universitaris que es desplaçaven del centre i dels barris fins als campus, aleshores el central del Seminari-rectorat, el de medicina i, sobretot, el d’agronomia, a la carretera d’Alpicat. El disseny preveia la segregació del carril respecte de la zona de vianants i també la separació -per altura- de la calçada d’ús automobilístic. No sempre es va fer d’aquesta manera, però. Ni tampoc no va ser possible completar la creu inicial, de manera que quedaren espais desconnectats. Molts trams no eren sinó pintura sobre el terra. Com que en la majoria governamental no hi havia prou sensibilitat, la inversió era mínima, simbòlica, com  qui diu. Va costar molt fer avançar el projecte, també per la dura incomprensió d’una gran part dels conductors, que projectaven l’opinió desfavorable al vial per a bicis perquè els prenia espai urbà. Igualment va haver-hi grups d’opinió que es posicionaren contràriament als vials per a bicicletes, a mesura que aquests avançaven sobre el terreny urbà. Encara hi hagué una mena de befa contra la idea, que se sumava a l’acidesa d’algunes critiques… Potser era massa aviat per a una idea que volia maduració ciutadana i enteniment que ja a tot Europa els carrils bicicleta eren una realitat incontestable.

Francesc Pané

  1. Sabem que hi va haver molta oposició a aquest projecte per part de diversos sectors que van acabar afectant també l’opinió pública sobre l’ús de la bicicleta a la ciutat. Per què creus que hi va haver tanta bel·ligerància contra aquest tema?

Jo sempre he defensat que l’espai urbà per a la mobilitat ha de democratitzar-se. Els seus usuaris són diversos i cadascun –cada modalitat de moviment- té dret a una part de la vialitat, del carrer. Però aquesta consciència vol temps i educació per arrelar en els costums atàvics. La democratització de la mobilitat i l’ús plural de la ciutat és una ruptura amb el poder fàctic: el dels automobilistes, que sempre han tingut la indiscutible preeminència; fins sobre els vianants.

Lleida és poc generosa amb l’espai públic, per causes històriques del seu urbanisme. Les voreres són estretes; els vials per a automòbils, insuficientment amples per a un trànsit rodat en creixement constant. Idear i materialitzar un espai per a la mobilitat no motoritzada significava –si no es feia escaientment- una reducció d’espai històricament destinat als vehicles de motor (i al seu aparcament) i també als vianants. El carril bici, en força llocs, havia d’aprofitar una reformulació dels carrers prevista en el PGM. I on no podia ser, calia segregar-lo dels altres espais de mobilitat. No sempre es féu d’aquesta manera. Per exemple, el carrer del Príncep de Viana ha anat ampliant l’espai de voreres, però no s’ha pensat en l’ús de la bicicleta.

Quan el carril bici prenia aparcament de cotxes (en bateria o en cordó, tant hi fa) els usuaris de la calçada no podien acceptar que l’espai disponible no era del tot seu, sinó de la ciutat… Semblantment ha costat molt fer comprendre que el dret a un lloc d’aparcament no és permanent i que la rotació és imprescindible quan l’espai és comú i escàs.

Ningú no vol perdre la preeminència, el poder. Les bicis han qüestionat la possessió unilateral del carrer per part dels cotxes. Com l’han qüestionada les zones de peatonalització, o les de pacificació del trànsit, o les places i els espais verds. Els canvis, en allò que és un hàbit en l’empoderament personal o col·lectiu, són difícils de fer, troben resistències duríssimes. Necessiten el recolzament de la presa de consciencia i d’una massa crítica que hi ajudi, empenyent.

 

 

  1. Tu anaves sempre en bici a tot arreu i això et va portar moltes crítiques! Afortunadament han canviat molt les coses. Sabem que va ser un època difícil, de reivindicació quasi en solitari i amb poc suport social i polític.Com ho recordes a nivell personal també? 

Més que critiques, es tractava d’ironies. Mai s’havia vist que un tinent d’alcalde es desplacés amb bicicleta. Costava d’entendre una tal “excentricitat”. Hom l’atribuïa al fet que “els verds” érem gent estranya, d’esquerres i heterodoxos.

També va haver-hi –déu n’hi do la gent, per sort- que sentia aquell gest com a coherent i políticament vàlid, perquè era un símbol, una manifestació transformadora de les condicions de “poder” sobre l’espai públic.

Jo ho vivia amb normalitat; amb molta normalitat. I amb l’esperança que un dia, molts joves se sumarien als pocs o molts que ja usàvem la bicicleta per a la nostra mobilitat quotidiana. Cada dia és més clar que les bicicletes són no pas per als “pobres”, ni per als “hippies”, sinó per a gent amb intel·ligència emocional, amb sentit pràctic i amb voluntat de sostenibilitat.

En Francesc Pané, coordinador de l'Intergrup Parlamentari de Suport a la Bicicleta, durant l'aprovació per part del Govern del document estratègic d'impuls als usos i a les infraestructures de la bicicleta a Catalunya, que va elaborar el 2009 el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat amb la col•laboració d'altres Departaments que tenen a veure amb la mobilitat segura i amb el medi ambient.

En Francesc Pané, coordinador de l’Intergrup Parlamentari de Suport a la Bicicleta, durant l’aprovació per part del Govern del document estratègic d’impuls als usos i a les infraestructures de la bicicleta a Catalunya, que va elaborar el 2009 el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat amb la col•laboració d’altres Departaments que tenen a veure amb la mobilitat segura i amb el medi ambient.

  1. Una de les principals reivindicacions del grup En bici per Lleida – BACC és l’acabament i millora de l’eix sud-nord (Bordeta-Agrònoms) que permetria creuar la ciutat pel centre i connectar amb el carril del costat del riu. Aquesta via ja estava projectada llavors? Com t’expliques que s’hagi avançat tan poc durant aquests darrers anys?

Crec que la part socialista d’aquells governs compartits no va voler la complicitat amb l’avenç del carril bici –o de la bicicleta urbana-. Segurament per prejudicis, per costum. També perquè no hi creien gaire. En conseqüència –tot i la meva defensa pressupostària- les inversions eren mínimes. I l’acció topava amb la protesta. No hi havia aquella massa crítica que empenyés a favor del projecte. Tot això va significar un esmorteïment del carril bici, fins i tot del bàsic. Un peix mossegant-se la cua: si no avances, retrocedeixes; com que retrocedeixes, no avances… ICV no tenia prou força per modificar substancialment les posicions del PSC i les de la gran majoria de la ciutat. Calia paciència, una certa tenacitat, i confiança que, a poc a poc, hom prendria consciència… Durant temps vaig tenir l’esperança dels viatges: la gent estiuejava cada cop més a ciutats d’Europa, on les bicicletes són una realitat abassegadora…

 

  1. Encara et dol que només t’associïn a la polèmica dels carrils bici quan sabem que durant el teu pas per l’ajuntament vas fomentar tota mena d’iniciatives vers l’educació, el medi ambient o la mobilitat sostenible?

No és que em dolgui, en el sentit psicològic del terme, però m’inquieta que el meu pas per la Paeria –pel seu govern- tingui com a resultat en la memòria col·lectiva només l’inici del carril bicicleta. ICV –i jo personalment- vam construir molt més que això: un Institut d’Educació que amplià molt les places d’escola bressol, que millorà molt les infraestructures escolars, que permeté la participació dels infants i els adolescents, que permeabilitzà la memòria històrica de l’educació innovadora, que dugué Lleida al cim de les Ciutats Educadores del món… Vam crear un servei de publicacions que recuperava el patrimoni cultural de la ciutat i ajudava els creadors literaris. Vam construir vivenda social pública, especialment per a joves. I, en el darrer mandat amb la nostra presència al Govern, vam impulsar polítiques importants de sostenibilitat: separació i recollida de residus, millora dels enjardinaments, educació intensiva en ecologia urbana… No és just, doncs, que quedi en la memòria només un intent dels molts que vam materialitzar. Però estic content d’haver iniciat el debat sobre la mobilitat de bicicletes i vianants, perquè la ciutat, ara, és més de tothom, més humana. I ho serà encara més a mesura que la massa crítica dels usuaris de les cames (a peu o en bici) creixin en consciència ciutadana i s’empoderin en l’espai urbà que els correspon.

 

  1. L’increment en l’ús de la bici a Lleida ha experimentat un augment notable els darrers anys però ens trobem amb una administració local que no hi acaba de creure. Quins consells donaries als membres d’En bici per Lleida-Bacc i als lectors d’aquest blog que vulguin fomentar la mobilitat en bicicleta?

Crec que és essencial establir (o reestablir, perquè ja va existir una plataforma per a la mobilitat) un espai estable de diàleg amb el Govern municipal: una mesa de debat i d’acords, permanent, amb reunions regulars i pautades, amb notificació dels pactes a què s’arribi.

Calen, igualment, campanyes informatives –i formatives!- a favor de la mobilitat democràtica, dels usos compartits de l’espai de moviment.

Seria bo establir una complicitat bàsica entre les associacions de veïns, les que es preocupen per la sostenibilitat urbana i els usuaris de la bicicleta a fi de dissenyar polítiques d’usos compartits i d’endolciment de la ciutat. En aquesta matèria cal avançar junts, encara que sigui a passos petits.

Els usuaris habituals de la bicicleta han de sentir-se concernits en el debat “polític” de les infraestructures urbanes per a la mobilitat. I En bici per Lleida-BACC els ha de cridar i acollir; debatre-hi i impulsar-los a imaginar les millores a traslladar al govern de la ciutat perquè es materialitzin, un cop contrastades.

 

  1. Com valores la situació actual i, sobretot, quines mesures creus que es podrien implementar per donar un salt endavant i de qualitat en la mobilitat en bicicleta a la nostra ciutat?

Lleida no és una ciutat fàcil per a les bicis: l’orografia nord-sud, el poc espai disponible per a la mobilitat, la poca consciència d’ús compartit del carrer, l’encara escassa implicació col·lectiva en els afers que ens són comuns…

La consciència sobre els beneficis de les bicicletes (i de caminar) és molt feble, a Lleida. Hi ha, molt arrelat, el prejudici que la bici és antiga i el cotxe és modern…

Però és incontestable que els usuaris de la bicicleta creixen. Els veus fins i tot a l’hivern! Encara són pocs; encara no fan massa crítica, però ens encaminem cap a aquest destí, on moltes ciutats d’Europa, d’Àsia i d’Amèrica ja han arribat fa temps.

Ara convindria un estudi a fons de l’estat dels vials per a bicicletes: veure’n la manera de millorar-los, de visibilitzar-los, de fer-los més segurs per a tothom. Estudiar els trams que falten per a la unió dels ja existents; repintar els carrils fets i assenyalar-los… Però també cal un treball amb els enginyers municipals per dissenyar i establir l’estructura completa. I acordar un pla plurianual, seriós, d’inversions, amb un horitzó de vuit anys, dos mandats, per completar la xarxa. Aquests treballs han de ser el majorment compartits possible amb els Grups o partits polítics, per evitar que un canvi de govern els faci inviables o els malmeti. La vialitat i la mobilitat –com tota planificació urbanística- ha de ser construïda sobre un consens general; també amb la part més viva de la ciutadania.

El carril de l'avinguda del Segre

El carril de l’avinguda del Segre

 

 

Ramon Llanes i Ignacio Terrado

 

(Visited 104 times, 1 visits today)